“Feu tot el que ell us digui”. Aquestes paraules que hem escoltat a l’evangeli d’avui i que precisament la nostra arxidiòcesi les va escollir com a lema pel seu Pla Pastoral dels anys 2011 a 2015, les pronuncià Maria, la mare de Jesús al veure la situació en que es trobaven els nuvis d’aquelles noces. Unes paraules que van ser determinants perquè, com diu l’evangelista al final: “Així començà Jesús els miracles a Canà de la Galilea, manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell”.
Els seus deixebles cregueren en ell. L’evangelista ens acaba de relatar un miracle singular, sorprenent, impossible de dissimular. En canvi no diu res de la reacció de les persones presents al casament, no esmenta quina fou la impressió dels esposos, tot i que possiblement aquests i la major part dels invitats no s’adonaren del què havia succeït. Però tampoc diu res de l’impacta que un fenomen semblant hauria d’haver produït en el cap de servei i en els servidors que havien seguit tot el procés del miracle. No, l’evangelista esmenta únicament la fe dels deixebles sense cap altre comentari sobre el prodigi. Es que l’evangelista vol deixar ben clar que el gest de Jesús és un signe, és a dir un mitjà que serveix per revelar quelcom, que té un significat profund i un sentit que va molt més enllà de la realitat que a primera vista aparenta: aquelles piques buides que representenla LleiAntigas’han omplert del vi novell, del vi de l’Amor que ésla Lleide Crist.
“Feu tot el que ell us digui”, aquestes paraules de Maria també van per nosaltres: ens invita a escoltar al seu Fill i fer-li cas. En aquell moment la intuïció maternal de Maria posà de manifest el grau de preocupació que es creà en ella davant aquella situació de precarietat. Ella sintonitza amb el món de la necessitat i actua immediatament adreçant-se al seu Fill.
Aquí hi podem veure un model de sensibilitat social, de solidaritat i de proposta concreta que canvia la situació. Un model a seguir perquè en el dia a dia, tots ens trobem amb situacions de necessitat a les quals cal respondre-hi també amb fermesa siguin de l’ordre que siguin. Fixem-nos, però, que aquest primer miracle no és la guarició d’un leprós ni l’alliberament d’un posseït. Jesús aquí no apareix com a Messies misericordiós davant el sofriment humà. A Canà no es commou davant la mort d’un amic com a Betània, ni té compassió d’una multitud que el segueix en despoblat i no té res per menjar. Aquest primer miracle, podríem dir, és un miracle de luxe. I, precisament per això, és un relat que demana una fe exquisida, com la dels seus deixebles que així “cregueren en ell”.
Estem en plena setmana de pregària per la unitat dels cristians. A la segona lectura, en la 1ª Carta als Corintis, Pau ve a dir que el mateix Esperit que és agent de diversitat, enriquint-nos amb dons diversos, és també esperit d’unitat. “Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cada u – llegíem – són en bé de tots”. En be de tots no pas per a desunir, sinó per a unir. És a dir, el que convé és la unitat en la diversitat. Unitat en la diversitat que formen home i dona en la parella. Unitat en la diversitat que formen pares i fills dins la família. Unitat en la diversitat en la societat civil a nivell de comunitat local, nacional, estatal, mundial. Unitat en la diversitat de pobles, races i llengües.
Unitat en la diversitat, també, entre els qui formem l’Església: laics, preveres, religiosos, cristians i cristianes de vida consagrada… Així com la veritable riquesa humana no està en una empobridora uniformitat, la veritable riquesa de l’Església està en la convenient diversitat, salvant sempre la seva identitat, és a dir, salvant els trets essencials de la nostra Església, aquells que són voluntat clara del seu fundador Jesucrist. Unitat mai vol dir uniformitat.
Que l’Esperit Sant faci, per intercessió de Maria, que cada u de nosaltres siguem sempre, en la nostra vida familiar, professional o pública, agents d’unitat i que mai siguem elements de desunió.
